El Camí de Paper continua avançant. Després de sortir de València, travessar el Mediterrani fins a Palma i tornar a la península per Tarragona, aquesta setmana hem arribat a Lleida. Ja hem recorregut el 70% del camí gràcies a una comunitat lectora que, pàgina a pàgina, està convertint les seves lectures en paper en un recorregut compartit sobre el mapa.
La idea del repte és senzilla: cada pàgina llegida en paper suma 21 centímetres al camí. Però El Camí de Paper no és només una línia que avança. També és una manera de descobrir que cada territori té una veu literària pròpia, una forma diferent de mirar el món i de transformar-lo en paraules.
València: l’inici d’un camí de grans històries
El camí va començar a València, un territori fonamental per entendre la literatura en català. Hi trobem l’esplendor del segle XV, amb autors com Ausiàs March, Joanot Martorell, Sor Isabel de Villena o Joan Roís de Corella.
València va ser una capital cultural de primer ordre i va donar obres essencials com Tirant lo Blanc, on Joanot Martorell va baixar el cavaller del pedestal i el va convertir en un personatge humà: amb dubtes, desitjos, humor i febleses. Aquesta mirada realista i crítica connecta, segles després, amb autors contemporanis com Ferran Torrent, que també converteix la ciutat en un escenari viu, ple de contradiccions i personatges de carn i ossos.
A València, la literatura ens recorda que les grans aventures no sempre comencen en mons fantàstics. De vegades comencen en una ciutat concreta, amb una llengua concreta i amb personatges que s’assemblen molt a nosaltres.
Illes Balears: la literatura envoltada de mar
La segona parada ens va portar fins a Palma i les Illes Balears, on la literatura està profundament marcada per la insularitat. El Mediterrani no és només un paisatge: és frontera, camí, refugi i límit.
Ramon Llull va convertir Mallorca en un punt de partida per pensar el món. L’Escola Mallorquina, amb Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, va transformar el paisatge en bellesa formal i contemplació. Més endavant, autors com Llorenç Villalonga, Baltasar Porcel, Carme Riera o Blai Bonet van mostrar que l’illa també pot ser memòria, tensió, introspecció i fins i tot tancament.
A les Illes Balears, la literatura mira cap enfora, cap a l’horitzó, però també cap endins. Llegir aquest territori és entendre que el mar no només separa: també connecta, protegeix, transforma i ens obliga a preguntar-nos qui som.
Tarragona: històries de riu i pedra
Després de Palma, el camí va arribar a Tarragona. Allà la literatura canvia de textura. Si a les Illes Balears el mar era una presència constant, a Tarragona i a les terres de l’Ebre apareixen dos grans símbols: el riu i la pedra.
L’Ebre és memòria, moviment i vida. En autors com Jesús Moncada, Gerard Vergés o Andreu Carranza, el riu guarda històries, llegendes, oficis, pobles desapareguts i veus que continuen fluint. No és només aigua: és una manera de recordar.
Però Tarragona també és terra dura: Priorat, Terra Alta, Conca de Barberà. Allà el paisatge es torna sec, aspre, resistent. Autors com Gabriel Ferrater, Marta Rojals, Olga Xirinacs o el Rector de Vallfogona mostren una literatura on el territori no decora la història, sinó que la modela.
A Tarragona, la literatura ens ensenya que un territori pot parlar de moltes maneres: amb el rumor del riu o amb la duresa de la roca.
Lleida: dels orígens al futur imaginat
I ara arribem a Lleida, una parada especialment significativa. Perquè Lleida ens permet traçar una línia literària que va des d’alguns dels primers testimonis escrits en català fins a la ciència-ficció contemporània.
A les terres de Lleida trobem les Homilies d’Organyà, un dels testimonis més antics de prosa en llengua catalana. Són sermons de finals del segle XII o principis del XIII i representen un moment clau: la llengua comença a consolidar-se com a eina escrita per transmetre idees, creences i coneixement.
Però Lleida no és només origen. També és futur imaginat. Manuel de Pedrolo, nascut a l’Aranyó, va portar el català a territoris poc habituals en la nostra tradició literària amb Mecanoscrit del segon origen, una obra de ciència-ficció que ha marcat generacions de lectors. Amb l’Alba i el Dídac, Pedrolo va imaginar la supervivència, la reconstrucció i la possibilitat de començar de nou.
Entre les Homilies d’Organyà i el Mecanoscrit del segon origen s’obre un arc enorme: de la primera paraula escrita al futur després de la fi del món. Poques parades expliquen tan bé la força d’una literatura capaç de conservar la memòria i, alhora, imaginar allò que encara no existeix.
Lleida també ens porta a Balaguer, amb Teresa Pàmies i Josep Vallverdú; al Pallars de Maria Barbal, on el paisatge i la memòria històrica es converteixen en literatura; i als Pirineus, que en tantes obres apareixen com a espai de duresa, misteri, identitat i transformació.
Un camí fet de lectures compartides
El Camí de Paper no premia qui arriba primer. No és una cursa ni una competició. És una acció col·lectiva per fer visible una cosa que moltes vegades queda amagada: l’esforç lector de milers de nens, nenes i joves.
Cada qüestionari completat suma metres al mapa. Cada llibre llegit aporta noves pàgines al camí. Cada lector, des de la seva escola, biblioteca o casa, contribueix a fer que la ruta continuï avançant.
Arribar a Lleida significa que el camí continua viu. Hem passat per territoris de cavallers humans, illes introspectives, rius plens de memòria i muntanyes on neixen algunes de les primeres paraules escrites en la nostra llengua.
Ara el repte continua. Ens esperen Barcelona, Girona i, finalment, Portbou.
Encara queda camí per recórrer. I l’única manera de fer-lo avançar és continuar llegint.